Vaig arribar a l’aula, i vaig entrar sense dir res. Vaig seure i els vaig mirar per veure com reaccionaven. Al principi, hi van haver algunes rialles tímides, però jo em vaig limitar a mirar-los fixament i de tant en tant girava la mirada cap el meu rellotge.
Al cap d’una estona el silenci predominava a l’aula, i era tan profund que sentia com el meu company, que feia classe a l’aula del costat, explicava a una de les seves alumnes com s’escrivia la paraula profunditat.
Tot seguit vaig sentir com els alumnes anaven comentant la situació d’aquell moment.
Els alumnes reaccionaves diferent. N'hi havia que miraven al sostre, altres que es bellugaven sense saber què fer, i alguns que estaven inquietes pel silenci que hi havia. Un dels alumnes, va començar a fer deures d'altres assignatures. Aquesta va ser una de les reaccions que més em va sorprendre.
Després de 10 minuts, vaig trencar el gel i vaig preguntar a un dels alumnes que estava callat: -per què esteu en silenci? Aquest va respondre que ho estava per la situació incòmode d’aquell moment.
Llavors vaig començar a explicar els efectes del silenci i el poc que ens agrada sentir el buit del no res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada